Calgat en temps de CoVid

Qui m’havia de dir que res més emprendre l’aventura de Cal Gat s’anava a anar tot a l’orri per una bestiola invisible a l’ull humà.
És clar que si m’ho hagués dit algú (una pitonissa potser) tampoc m’ho hauria cregut.

Soc una persona positiva, d’aquestes a les que una altra gent sol etiquetar com “somiadores”. I també soc bastant realista, de les que necessito fets i dades per a fer-me canviar d’opinió si ja tinc una formada. Per això no hagués cregut que un virus podria aturar una ciutat, un país, un continent, un planeta sencer …

No obstant això, ara que tinc tot el temps de món per pensar, amb el meu títol de biòloga totalment ple de pols, amb les dades amb què ens bombardegen diàriament … he de dir que és l’única manera que hi havia per enviar-nos a tots a la casella de la “Presó” com quan jugàvem a el Monopoly. Però això malauradament no és un joc. És una realitat. Ja ens ho podien dir activistes, ecologistes, estudiosos, científics, gurus, il·luminats, fins a les Escriptures. Que ni amb aquesta amenaça l’Ésser Humà és capaç d’aturar-se.

Què hi ha de dolent en parar? És la pregunta que hauríem de fer-nos però que ens fa por fer.
Tenir temps per a un mateix; per cuidar-se; per estar pels teus, els realment propers, els que et creues cada matí despentinats a la porta del bany; per fer tot això que mai pots fer perquè “no tens temps”: francès, cuinar, un bany etern, ordenar l’armari, pintar el traster, plantar tulipes, escriure el meu llibre, macramé 2.0 … Per pensar: en el que vull, en el que estava fent de manera infructuosa, en quines coses canviar per obtenir diferents resultats, en qui vull tenir a prop de mi quan tot això acabi.

El meu problema és que jo ja havia fet tota aquesta feina quan vaig venir a Cal Gat. Així que ara em veig intentant explicar a altres persones el afortunats que som podent parar.
Perquè jo prefereixo sentir-me afortunada abans de passar-me aquest confinament queixant-me de la meva mala sort i de tot el que podria estar fent. I tu?