Qui m’havia de dir que res més emprendre l’aventura de Cal Gat s’anava a anar tot a l’orri per una bestiola invisible a l’ull humà .
És clar que si m’ho hagués dit algú (una pitonissa potser) tampoc m’ho hauria cregut.
Soc una persona positiva, d’aquestes a les que una altra gent sol etiquetar com “somiadores”. I també soc bastant realista, de les que necessito fets i dades per a fer-me canviar d’opinió si ja tinc una formada. Per això no hagués cregut que un virus podria aturar una ciutat, un paÃs, un continent, un planeta sencer …
No obstant això, ara que tinc tot el temps de món per pensar, amb el meu tÃtol de biòloga totalment ple de pols, amb les dades amb què ens bombardegen dià riament … he de dir que és l’única manera que hi havia per enviar-nos a tots a la casella de la “Presó” com quan jugà vem a el Monopoly. Però això malauradament no és un joc. És una realitat. Ja ens ho podien dir activistes, ecologistes, estudiosos, cientÃfics, gurus, il·luminats, fins a les Escriptures. Que ni amb aquesta amenaça l’Ésser Humà és capaç d’aturar-se.
Què hi ha de dolent en parar? És la pregunta que haurÃem de fer-nos però que ens fa por fer.
Tenir temps per a un mateix; per cuidar-se; per estar pels teus, els realment propers, els que et creues cada matà despentinats a la porta del bany; per fer tot això que mai pots fer perquè “no tens temps”: francès, cuinar, un bany etern, ordenar l’armari, pintar el traster, plantar tulipes, escriure el meu llibre, macramé 2.0 … Per pensar: en el que vull, en el que estava fent de manera infructuosa, en quines coses canviar per obtenir diferents resultats, en qui vull tenir a prop de mi quan tot això acabi.
El meu problema és que jo ja havia fet tota aquesta feina quan vaig venir a Cal Gat. Aixà que ara em veig intentant explicar a altres persones el afortunats que som podent parar.
Perquè jo prefereixo sentir-me afortunada abans de passar-me aquest confinament queixant-me de la meva mala sort i de tot el que podria estar fent. I tu?