Caminar

Caminar o com es digui

Sincerament no tinc ni idea de la terminologia correcta: senderisme, treking, hiking … Jo li dic CAMINAR. Segur que saps del que parlo.

Des de sempre m’ha agradat caminar per la muntanya. Caminades llargues amb més o menys dificultat. Recordo que amb els meus pares anàvem a Ordesa quan era una nena. O també les excursions al Pirineu Català, on solíem estiuejar. Després em vaig aficionar encara més quan vivia a Vallgorguina. Allà és impossible no caminar per la muntanya quant has caigut del llit.

Però el Gran Canvi va ser amb el Camí de Sant Jaume M’havia plantejat moltes vegades fer-ho, però mai trobava el moment.

Un any que no tenia plans per vacances, que estava sola i la meva vida era un petit (o gran) desastre, em vaig calçar les botes, vaig agafar la motxilla i em vaig decidir a intentar-ho.

El primer any van ser uns 12 dies. Va ser una cosa increïble. Una experiència inigualable (Tranquil, que un altre dia ja em posaré pesada amb el Camí. Avui no toca). Quan a l’any següent, enmig de la meva Depressió (sí, amb majúscules) vaig decidir seguir on l’havia deixat l’any anterior, no les tenia totes. Sola, amb medicació i amb aquest gran núvol negre sobre el meu cap. Una gran elecció. Van ser uns 12 dies o així. I finalment el tercer any, quan vaig acabar els 795 km de el Camí Francès. Quina satisfacció! I és que resulta que caminar a la natura té nombrosos beneficis per a l’organisme, tant físics com mentals. I a mi em pesen molts els mentals.

Quan camino aconsegueixo que la cafetera que tinc per cap deixi de treure fum i només faci xup xup. A més, em delecto amb els paisatges, la Natura, els sons de bosc, l’aigua que corre lliurement, les inclemències meteorològiques … Tot.

Avui estava mirant els vídeos del GR-11, La Transpirinenca, d’Anina Aniway i he vist que ha tornat. I el cuc del Caminar m’ha picat i he començat a pensar en quan podria plantejar-me fer alguna cosa així, en si ho faria sola o amb la meva parella. I m’he adonat que no serà aviat. I el motiu és la por. ¿Por? Sí, por. Intentaré explicar-ho.

En el meu cas, quan m’he embarcat en una aventura com fer el Camí de Sant Jaume sola, anar-me un mes a Tailàndia, anar-me un mes a Nova Zelanda … ha estat perquè em trobava en un moment de la meva vida on m’era igual tot. No tenia res “segur”. Ni tan sols podia creure que la meva vida era meva. És en aquests moments en què no m’importava què em podia passar. No em malinterpretis. No sóc una descerebrada que no medita els seus actes. És més aviat que en creure que no tens res a perdre, la por desapareix i prens decisions, diguem-ne més valentes. Suposo que és aquesta por la que impedeix que moltes persones emprenguin, donin un canvi a la seva vida. Encara que el canvi sigui una cosa tan “banal” com fer un viatge sol.

I per què ara no agafaria la motxilla viatgera i recorreria el GR11? Perquè ara sento que tinc molt a perdre: una relació amb una persona que em vol, m’entén i em dóna suport; un somni convertit en negoci, que tot just acaba de començar; i un lloc nou on acabo de mudar-me que encara tinc per explorar.

Així que encara no, Transpirinenca.

Sol·licitud de reserva