LaNuevaNormalidad

La nova normalitat

Fa uns dies vaig haver d’anar a Olot a fer unes gestions i vaig passar allà tot el matí.

Per si no la coneixes, Olot és una ciutat de més de 35.000 habitants i és la capital de la Garrotxa. Preciosa.

Era la primera vegada que anava a passar tant de temps fora de casa i en una ciutat d’aquestes dimensions des del confinament a les Planes, on no som més de 2.000 habitants.

Així que anava il·lusionada encara que una mica cauta. Il·lusionada per poder tornar a fer algunes coses com esmorzar en un bar. I cauta perquè no sabia quines situacions em trobaria pel que fa a mesures.

L’experiència més estranya va ser esperar en una sala d’espera gairebé buida perquè em traguessin sang on, entre pacient i pacient, la infermera havia de netejar TOT.

Després em vaig anar a recuperar forces a un bar, on vaig poder treure’m la màscara a la meva taula per menjar. Des d’allà vaig poder veure com l’amo saludava a un proveïdor amb un xoc de colzes. O com unes amigues havien quedat per esmorzar i la taula on s’asseien era el seu espai de seguretat, ja que totes es van treure la mascareta res més seure i començar a explicar-la seva vida efusivament.

Més tard tenia cita amb el dentista, on et reben com si fossis a entrar directament a quiròfan, encara que només sigui a valorar si ja toca una neteja dental. Desinfectat les mans abans, després, durant … Posa’t una gorreta, unes ulleres, treu-te les arracades … Tot per la nostra mútua seguretat.

Vaig voler llevar-me aquest moment tan estressant visitant a una amiga al seu local on ofereix uns deliciosos sucs i creps. I sí, vaig gaudir de la seva companyia i de les delícies que prepara. Però no d’una proximitat o d’una abraçada com m’hagués agradat.

La resta de encàrrecs van ser més del mateix: mascaretes, gels hidroalcohòlics, guants, rentar-se les mans … I veure a gent sense mascareta, amb mascareta a la barbeta, amb el nas fora de la mascareta …

Què puc dir. Va ser un matí molt estressant, si. I va ser trist veure encara moltes botigues tancades o algunes amb cartells d’aforament limitat o indicant que les mesures preses eren per la nostra seguretat i tot i així estaven moltes d’elles buides. Passejar per un carrer comercial semi desert …

Però també em va fer pensar en que no vull que les coses tornin a ser com abans. No vull anar esquivant gent pel carrer o fregar-me amb tot el que entra o surt d’una botiga, ja sigui tossint o parlant. No vull sentir la respiració de què va darrere meu a la cua de supermercat. I no vull haver de demanar perdó a algú que seu menjant en un restaurant per poder passar jo a el lloc que m’han assignat per menjar.

Per a mi, la nova normalitat hauria de portar nous hàbits pel que fa a aforament, afluència, distàncies i costums. I que la proximitat la triéssim nosaltres un cop ens sentíssim nosaltres segurs i ens anéssim acostumant a les noves maneres de funcionar.

Però fins que no arribi aquest dia, estaria bé que TOTS féssim les coses bé i poder sortir d’aquesta quant sigui possible.

Sol·licitud de reserva